Parla Clara: «Mentre ens hi deixem la pell continuarem sent catalans». «Qui, exiliant-se de la seva pàtria, ha fugit també d'ell mateix?», es  preguntava Horaci. A Molts i ningú, Clara Ponsatí, lluny de fugir, es  mira a ella mateixa i ens mira a nosaltres a la cara, i, amb la fermesa  i la sinceritat que la caracteritzen, ens parla sense embuts. Aquest  embastat de memòries i altres històries es pot llegir com una  autobiografia: és la crònica d'una trajectòria vital i acadèmica molt  rica i d'un compromís polític al llarg dels anys, i també el relat de  primera mà d'un moment decisiu de la història recent -des del Primer  d'Octubre fins al combat europeu dels exiliats- que convida a una reflexió de futur. Amb una evocació vivaç dels seus records familiars, l'autora converteix  la narració del seu present, del seu passat i del de la seva família  -començant pels besavis- en un autoretrat personal i col·lectiu, i ret  un homenatge a la manera d'entendre, construir i viure aquest país de  diverses generacions a través de la feina, la política, l'escola, la cultura i la llengua. «Si quan nosaltres tornem a casa Catalunya no és independent, haurem  tornat, però no serem lliures. No som a l'exili pel que vam fer o pel  que diuen que vam fer. Som a l'exili perquè som catalans i som  independentistes. Mentre hi hagi independentistes, hi haurà repressió,  exili i presó. Ha passat sempre. Per això és una enganyifa contraposar  el diàleg a la independència. La història de Catalunya no es repeteix  per casualitat. Es repeteix perquè no som lliures. No serveix de res  ajornar la independència. No serveix de res cercar el nostre lloc a  l'Estat espanyol. A l'Estat espanyol no hi tindrem mai lloc si no deixem  de ser catalans. Ho han viscut els nostres avis, els nostres pares i ara  ho estem vivint nosaltres. I ho viuran els nostres fills i els nostres  nets si nosaltres ara defallim», escriu Clara Ponsatí en aquestes memòries.